Calles estrechas,
asfixiadas
entre ropas
tendidas al sol.
Copas de vino,
miradas...
buscando en su poso
palabras de pitonisa.
Oscuridad en las noches
de sueños maltrechos,
por el pasar del tiempo.
Viejo conocido
y fiel camarero,
conocedor
de mi buen beber.
Ecos lejanos
son ya,
las palabras del desánimo.
Anduve borracha...
y fue de soledad.
1 comentario:
I amb aquella soledat pretèrita
i ara llunyana,
jo t’acompanyava malalt
dels mateixos mals.
Les copes
alhora buides de vi barat
i plenes d’enyors
ens unien en tristors
i versos destriats
entre balbuceigs de beguts
i llàgrimes d’amors perduts.
Solcant parets en dia
de brillants colors,
com fou
en aquelles hores arcaiques
la nostra veu,
tu amb una de poeta,
la meva, de joglar teu.
La teva costa avall,
fou el meu precipici
i rodolant varem caure
al més profund sisme.
Ara escrius de nou,
i són el més bells versos,
tu surts del fangar
i jo que ja mai podré
de nou recitar,
reconec el valor
de vèncer la soledat,
des de la foscor solitària
d’una veu trencada.
Publicar un comentario