NINA TRENCADA

Se li van fondre els ploms.
Malaurat dia.

Els llums pampallugaven
i ella seguia.
La por arrapada al cor,
també a la gorja.
I ella seguia.
Pànic de les neurones,
esmaperduda.
Nits blanques, negres nits,
tremor i angoixa.
I ella seguia
resseguint la pissarra
amb mà dislèxica,
perdut ja el nord,
perduda l’alegria.
I ella es moria.

Malaurat dia.
Se li van fondre els ploms:
foscor molt negra.
Habitant d’una terra desolada,
ànima erma.
De la resta del món
desconnectada.

Eren seus aquells ulls,
no la mirada.
Seva la boca parlant,
no les paraules.
Seu el cervell que pensava,
no els pensaments.
Qui era aquella dona
que al seu llit jeia?
Es va perdre en el fosc
pou de l’Avern
sense saber qui era
ni d’on venia.

Poc a poc unes mans
van estirar-la,
reconduir els seu pas,
fer-li de guia.
Mans pacients i amoroses
recontrüiren
la nina mig trencada.

Empalmant filaments
a les nuerones,
li va tornar la llum,
l'enteniment,
la pròpia identitat
i l'alegria.