ROBA ESTESA

L’aire que bufa vincla la corda,
-la roba s'infla amb el seu alè –
i mou els braços de les camises
que gesticulen amb cos balder.

Els draps de cuina volen i volen,
ales de roba en un fil lligat,
amb mà invisible espolsen l’aire
i el cel netegen en el terrat.

Els mitjons negres ballen i ballen,
amb peus de brisa o de vendaval,
tots ells segueixen el mateix ritme:
dansa ancestral, ritu tribal.

Els pantalons mouen les cames
com els penjats amb la soga al coll,
i si una forta ràfega els toca
els camals alcen, de teixit moll.

Els mocadors són com banderoles
que agiten l’aire en so de pau,
coloms de roba batent les ales,
petites veles movent la nau.

Quan una ratxa de vent regolfa,
tota la roba fa remolins,
l’agita amb força de banda a banda:
suèters, tovalles, llençols, coixins.

Però aquest vent, que els vestits tortura,
és l’element que els farà eixugar.
Així també el vent que ens colpeja
ens dóna empenta per avançar.