EL CELOBERT

La pluja s’amuntega al celobert.
Regalima la brutícia
de les parets blanquinoses.
El celobert és un món;
revela els òrgans interns,
les entranyes de la casa:
boca que engoleix la llum
cap a un conducte somort,
artèries residuals,
pulmons que xuclen cuinades
i en expiren la fumera,
nervis elèctrics de coure,
intestins verds de corriola
on es repengen, inerts,
teixits nus, deshabitats...
La claveguera recull
els fluids d’aquest gran ventre
de confluència veïnal.
S’amuntega al celobert
l’aigua tova, tardorenca.

Aurora Marco – Octubre 2007